El Segle XVI va ser molt tempestuós. Els imperis que estaven pugnant per dominar Europa utilitzaven tots els mitjans al seu abast per desestabilitzar als seus contraris.
Després de molts segles de desordres, alguns ports costaners del nord d’Àfrica estaven dominats pels senyors de la guerra. Aquests personatges que donaven aixopluc i alè a hordes de pirates que atacaven els vaixells que navegaven pel mar Mediterrani i assolaven les poblacions costaneres. Aquestes poblacions albergaven als moriscos que eren expulsats d’Espanya i no tenien altre mitjà de subsistència que enrolar-se com a marins i saquejar les seves terres de procedència.
Els imperis en conflicte emetien les patents de cors: documents pels quals es concedia permís al patró d’una embarcació perquè pogués sortir a fer el cors contra els vassalls dels regnes enemics, capturar les seves embarcacions, matar els seus tripulants o esclavitzar-los, i vendre les seves pertinences.
D’aquesta manera, molts pirates van veure oficialitzada la seva activitat delictiva i sovint actuaven com a corsaris. S’avituallaven i venien les mercaderies robades i els captius en els ports del país amb el qual col·laboraven en aquell moment.
L’Imperi otomà i França van donar cobertura als pirates del Nord d’Àfrica, mentre que la resta de ports europeus van llogar corsaris amb l’objectiu de capturar navilis francesos i turcs. La República de Venècia va optar per pagar tributs als principals líders pirates.
La inseguretat a la Mediterrània va ser de tal gravetat que l’acció de pirates i corsaris va posar en perill la vida i les hisendes dels habitants de totes les poblacions costaneres.
Així, el famós pirata Haradín, més conegut com a Barba-rossa, va saquejar Maó l’any 1535, va matar a molts habitants i es va endur captius a 500 presoners, dels quals mai es va tornar a tenir notícia.
L’any 1550 Ciutadella va ser saquejada per una esquadra turca, que van emportar-se captius als 3.452 habitants que van sobreviure. La situació va arribar a ser tan dramàtica que la Corona va arribar a estudiar la possibilitat d’abandonar l’illa de Menorca davant la impossibilitat de garantir la vida dels seus habitants.
A totes les poblacions costaneres de la Mediterrània la situació va ser semblant, fins al punt que molts pobles van ser abandonats i el tràfic entre Barcelona i València va quedar interromput amb freqüència a causa de l’atac de les partides de pirates que deambulaven pels boscos. L’economia de moltes comarques es va ressentir greument i el tràfic marítim es va paralitzar gairebé per complet.
Els nuclis habitats es van fortificar, i en els punts singulars de la costa es van edificar torres de guaita, que a la menor sospita posaven en situació d’alarma a tots els municipis propers.
Tot va semblar acabar quan la Santa Aliança es va enfrontar i va vèncer al poder turc a la batalla de Lepant, però al cap de pocs anys el fenomen de la pirateria es va reproduir, fins que es va eliminar definitivament al començament del Segle XIX.
